 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
TOSSA DE MAR, PARADIS BLAUDe totes les poblacions de la Costa Brava, només trobaríem possiblement Cadaquès, i no únicament per la carretera d’accés des de l’interior, com anys enrere que eren tant l’una com l'altra, una veritable “joia”, sinó en certa manera pel fet d'ésser una població pionera no únicament en l’acolliment de gent forastera, sinó de tenir una projecció internacional, pel grat acolliment que les poblacions van dispensar als artistes en general que van visitar i viure en aquestes poblacions. Es curiós el fet que tant Tossa de Mar com Cadaquès, tenien anys enrere (avui encara la de Cadaqués, deu n’hi do) una carretera d’accés “memorable” fins el punt que la seva reputació va crear una dita popular, aquella que quan es troba una carretera amb moltes corbes fa que sofert conductor exclami: “Això sembla la carretera de Tossa”.
Però, com es diu també popularment: “No hi ha mal, que per bé no vingui”, ja sigui per l’encaixament orogràfic de les poblacions o per la famosa carretera d’accés, el cert és que tant Cadaqués com la mateixa Tossa de Mar, encara avui són possiblement de les poques poblacions que mantenen i guarden una flairada del que els nostres avis ens van deixar. Des del s.XIX Tossa de Mar, fou una vila mirall sobre tot per part de persones dedicades a disciplines com poden ésser la pintura; possiblement pel fet de tenir un entorn agradable, un mar blau d’aigües cristal·lines besant cales idíl·liques i un poble agradable i acollidor, amb un conjunt arquitectònic admirable i per tant una fons d'inspiració inesgotable. Josep Pla, ja esmentava que hi havia poques poblacions com aquesta, on s’hi ajuntaven tot un conjunt d’elements.
Evidentment, el revulsiu fou a partir de 1950 quan la població es va convertir en el poble mediterrani dit, “Esperanza” servint d’escenari en la pel·lícula “Pandora i l’holandès errant” amb artistes de la talla d’Ava Gardner i James Mason, a més d’un de regal encara que només va venir a “controlar” la situació, ens referim evidentment al gran i polifacètic Frank Sinatra. Si la pel·lícula va tenir més o menys èxit, això són figues d’un altre paner, el cert es que Tossa de Mar, va tenir una projecció internacional espectacular, o com alguns apunten, la més extraordinària promoció turística a un preu més que assequible. Alguns n’haurien d’aprendre, sobre tot, aquells que empren els diners del comú, per a promocions turístiques, moltes vegades sense cap ni peus, amb resultats nuls o contraprudents.
LA VILA VELLA I LA NOVA
El terreny accidentat de Tossa de Mar ha privat en bona part i al llarg dels anys, desenvolupar activitats agrícoles, per això, la població sempre ha estat molt empesa vers el mar, essent la pesca la seva principal activitat, tot i que en anys passats el suro fou un protagonista prou important en l’activitat d’explotació forestal del municipi, avui és el turisme el que marca l’activitat principal de bona part de la població. Aquesta activitat turística, tot i que s’han fet destrosses com a tot arreu, també cal mirar-la des de la perspectiva positiva. Al marge lícit de l’activitat pròpia de la població i dels qui n’han fet la seva professió i medi de vida, també ha permès arranjar i condicionar tota la part antiga de la població coneguda com la “Vila Vella”, fins el punt que aquesta millora ha arribat fins el seu vèrtex on hi ha el far. Les muralles conserven tres torres rodones: la de Joanàs, la de les Hores i la del Codolar, i quatre torres més petites incorporades a la muralla. Anys enrere on hi ha el far, hi havia hagut un fort medieval i una gran torre, que també havia servit durant molts anys com a molí i que l'any 1917 fou enderrocada per fer-hi el far. En el camí de pujada, entre la vila i el far, hi ha les ruïnes de l’antiga església parroquial possiblement del s.XIV que tot i haver estat restaurada en queda poca cosa, un parell de parets i una arcada gòtica. Aquest paratge ja havia estat ocupat antigament pels Ibers i els Romans, tot i que aquests últims en el paratge dels Ametllers hi ha les restes més importants de la població, amb mosaics on s’esmenta per primer cop el nom de tossa. Per tant Tossa o Torsa ja existia en temps dels Romans i fins i tot abans. La població depenia a l'any 966 del bisbat i comtat de Girona, el qual va cedir els seus drets al Monestir de Ripoll que se'n faria càrrec del seu mandat feudal sobre la població pràcticament en més o menys trasbalsos, fins el segle XIX quan la progressiva pèrdua de poder dels estaments eclesiàstics va concloure.
La primera fortificació de la vila es va fer en el s.XII per les mateixes raons que al llarg de la costa es van fer aquest tipus de construccions, evidentment més simples, i no era cap més del constant perill que suposava pels interessos i vida del poble, enfront els atacs marítims ja foren d’àrabs o turcs.
El castell i la població en general durant segles va estar sota l'autoritat feudal de l'abat del Monestir de Ripoll, un lloc prou llunyà pels tossencs, els quals havien de pagar un rigorós delme i altres impostos, que tot i ésser molt protestat, més o menys com l’actual IRPF però que no van poder deslligar-se’n fins el s.XVIII, essent el segle XIX quan va quedat ja definitivament alliberada la població de en més o menys mesura d'unes lleis i drets nascudes a l’edat mitjana. A mesura que el perill d’atacs dels pirates va anar minvant, es comença a edificar la Vila Nova fora de la zona emmurallada i a l’entorn de la platja. Com moltes poblacions, la nova vila es va anar situant a l’entorn de la seva església parroquial dedicada a Sant Vicenç i en aquest cas la platja. A principis del s.XX ja no únicament eren les cases per la gent del poble, sinó que es van construir noves residencies, en aquest cas d’estiuejants que procedents principalment de Barcelona i del Vallès s’hi van anar fent la seva torre, encara que fos només pels estius.
El mot compost de Vila Nova és de fet una mica no cert del tot, ja que a la plana les excavacions del Ametllers han demostrat l'existència d'una vil·la romana coneguda com a "Túrissa" que per evolució lingüística va anar derivant a "Torsa", fins arribar a l'actual "Tossa". Per tant, aquest espai de la badia ja fou habitada uns quans anys abans de les primeres construccions que van començar a emergir un cop la gent ja no sentia tan a prop el perill dels pirates i ja no hi cabien en la part emmurallada.
CAMÍ DE RONDA I MIRADORS Un dels racons més agradables i tranquils de Tossa de Mar, es el camí de ronda. Un recorregut que s’inicia a prop de la Torre de Codolar, de la zona de la platja del mateix nom, i a partir del carrer des Cards.
El recorregut voreja la costa on en diferents indrets hi ha uns miradors, que permeten veure de forma panoràmica una vista esplèndida de la costa, penya-segats, de la seva vegetació i del mar. Es pot arribar fins al paratge del Sot de Sa Boquera, després d’haver passat pel paratge de Ses Alzines i dels Cards. El camí és en part condicionat amb escalons de fusta i altres per camí de terra, disposant de baranes de protecció en les parts que estan més al vorell dels penya-segats. Hi ha parts del camí que estan molt descarnats per la pluja, de forta pendent i que presenten un perill evident de poder lliscar i tomballejar, fins anar a petar amb el culet pel terra. Només una part del camí és recomanable per a gent gran, la resta millor no passar-hi.
Caldria condicionar millor aquest espai i la seva accessibilitat, i de passada posar-hi papereres, per tal d’invitar als bacons a no deixar la seva desagradable empremta a terra. Tot plegat, ajudaria a millorar més un indret molt agradable, lluminós i encisador.
ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ
L’església de Sant Vicenç és l’església parroquial de Tossa de Mar. Un edifici d’estil neoclàssic i renaixentista del segle XVIII, que està situada en el centre de la població. Es una edificació d’una sola nau amb unes dimensions considerables, amb una arquitectura sòlida però no majestuosa en el seu exterior, llevat de la portalada d’entrada. Les peticions fetes a l’any 1755 pel batlle i regidors de la vila, van tenir el seu fruit a l’any 1776 quan la nova església de Sant Vicenç fou acabada. Al novembre d’aquest any es va fer el trasllat del Santíssim Sagrament des de l’església vella situada en la Vila Vella, just al camí de pujada cap el far, que ja amenaçava ruïna, fins a la nova al centre de la vila nova, mitjançant una processó i una gran festa, amb assistència del llavors conegut bisbe de Girona Tomàs de Lorenzana (León, 1727 – Girona, 1796) i altres assistents. La seva riquesa i esplendor és en el seu interior. Un interior ample, espaiós, i harmoniosament decorat amb una lluminositat diferent de moltes esglésies més aviat fosques. Disposa d’una ampla i alta nau central amb diferents capelles laterals, i d’un altell com espai coral molt vast.
La càrrega decorativa barroca era molt més accentuada abans de la Guerra Civil. Els saquejos i destrucció indiscriminada va fer que perdés bona part del seu encant original. Malgrat d’aquest període, actualment és una església molt ben conservada.
VIL.LA ROMANA DELS AMETLLERS (s.I aC - sVI dC) Arran d’uns treballs per a l’abastament d’aigua potable al poble a l’any 1914 van ésser descoberta la seva existència. Fou el Dr. Ignasi Melé i Farré, el metge de la vila qui va tenir un protagonisme més accentuat en aquest troballes d’aquesta vil·la romana que són unes de les més important de la Mediterrània occidental. Les primeres excavacions científiques van ésser durant els any 1920-30 de la mà del professor de la Universitat de Barcelona Pere Bosch i Gimpera reconegut arqueòleg i prehistoriador i d’Adolf Schulten arqueòleg, historiador i filòleg alemany. Posteriorment, ja dins els anys 70 i 80 van continuar per part dels arqueòlegs Albert López, Lluís Batista i Mario Zucchitello, i a partir de l’any 2000 ha estat la Universitat de Girona amb l’arqueòleg Josep Mª Nolla i Josep Burch.
La vil·la romana dels Ametllers s’emplaça sobre un terreny amb marges al vessant oriental del turó de Can Magí, essent la part més visible la que dona al carrer del Pelegrí. Es creu va ésser edificada en el segle I o potser una mica abans, en l’època de l’emperador August. La vida en la vil·la sembla va anar passant amb els alt i baixos de les diferents èpoques, però va començar la seva decadència en el segle VI arran de la invasió musulmana. Però va ésser el s.XII quan la vil·la va quedar totalment abandonada traslladant-se la població cap el turó marítim on hi havia un castell i es va anar edificant la Vila Vella on abans hi havia hagut un poblat ibèric.
"HOSPITAL DE POBRES DE LA VILA DE TOSSA" (CASA DE CULTURA i ESCOLA DE MÚSICA)
Davant els reductes més antics de Tossa de Mar, la Vil·la Romana dels Ametllers és troba un edifici construït en el segle XVIII, que fou concebut per acollir la gent més desfavorida de la població, per això al llarg dels anys ha estat conegut com “Hospital del Pobres”. A partir de l’any 1984 va tenir una funció molt diferent, convertint-se en la Casa de Cultura de Tossa de Mar, conservant la petita capella de l'edifici. La construcció de l’hospital o de la nova església de Sant Vicenç durant el segle XVIII, va tenir un factor comú que va ésser l’expansió i el dinamisme econòmic de la població, com altres poblacions veïnes pel que fa al comerç mediterrani i atlàntic. Hi va tenir un paper crucial el tossenc Tomàs Vidal i Rey (Tossa de Mar, 1697-1764), una d’aquelles persones que va fer fortuna com a “indiano” i que al retornar al seu poble natal va fer grans donacions en pro de la gent de la seva vila, malgrat que no va poder veure acabada la seva obra. Al morir Tomàs Vidal el 4 d’abril de 1764, la seva obra principal l’hospital per a pobres, la va continuar el seu nebot Grau Vidal i Ferro, essent acabada finalment el 14 d’agost de 1773, no podent gaudir de la seva obra donat que va morir a l’any següent, i per tant elements com la finalització total de la capella de l’hospital dedicada a Sant Miquel Arcàngel, no la va poder veure totalment acabada, ja que no va ésser fins 1781 quan van finalitzar els treballs de daurat i pintat del retaule major, tot i que havia ja estat beneïda el 29 de setembre de 1773.
A partir de la mort d’en Grau Vidal, continua la història de l’edifici amb el seu patronat administratiu i els seus usos i atribucions fins els nostres dies. Una llarga, farcida i envitricollada història impregnada d’aspectes jurídics, hereditaris, de conflictes i disputes, entre les persones i entitats relacionades amb l’hospital, que també es va convertir en centre educatiu impulsat principalment per diferents ordres religioses de monges. A l’any 1936 amb l’inici de la guerra Civil i persecució religiosa, va deixar d’ésser un centre sanitari tot i que va continuar com a centre educatiu fins l’any 1975, en que va ésser inaugurades les noves escoles. Avui és la Casa de Cultura i Escola de música de la vila, després de passar també per un bon nombre de vicissituds, des de l’any 1984 que formalment ja va passar a ésser Casa de la Cultura de la vila. + Informació:
CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DELS SOCORS Aquesta petita capella, ben cuidada i pràcticament sempre oberta al públic en general, es troba el bell mig de la població, entre el carrer de la Guardia i el carrer del Portal. La capella va ésser construïda arran d’una iniciativa particular amb llicència episcopal. A finals del s.XVI el mercader Antoni Caixa va obtenir el permís de les autoritat eclesiàstiques per a poder construir una petita capella en la zona coneguda antigament com “Camp de la Creu”. Just en una bifurcació del camí existent que a la dreta anava cap a la Carbonera i a l’esquerra començava el camí per a poder anar a Lloret de Mar. Avui la capella ha quedat encaixonada entre els habitatges que l’envolten, però amb una mica de imaginació i pensant que la població està en aquella època en la zona fortificada, es fàcil imaginar la bifurcació del camí que s’iniciava a la sortida de la Vila Vella. Hom es creu que la seva construcció devia estar motivada per alguna promesa que el seu impulsor havia fet, donat que també era una persona dedicada al mar.
El dia 25 de juliol de 1936 els brètols i cap calents de l’època van provocar una destroça a la capella molt important. Pràcticament la van buidar, destruint i cremant tot el mobiliari i les seves pertinences. Ni tan sols les campanes es van poder salvar de la follia encegadora d’uns brivalls que en nom de no se sap què, van destruir en molts indrets de les comarques gironines un patrimoni artístic, cultural i documental, que dissortadament avui ja no tenim. Sortosament als anys 40 la capella va tornar ésser arranjada i d’aquesta manera a partir de la data, va poder tornar ésser el punt d’inici i d’arribada, de la tradició més popular i antiga que es conserva a Tossa de Mar que és el Pelegrí.
CASA DEL GOVERNADOR I MUSEU MUNICIPALUn emblemàtic edifici històric de Tossa de Mar que és conegut per diferentes maneres; Casa Falguera, Casa del Batlle de Sac o com a Cal Governador. Una construcció del segle XIV que s’ha vista transformada al llarg dels anys, i que avui és la seu del Museu Municipal de Tossa de Mar, dedicat principalment a l'arqueologia, pintura i escultura. El primer nom, Casa Falguera era el nom de la família que hi vivia i que en nom del senyor feudal de l’època que no era un altre que l’Abat de Ripoll, eren els encarregats de recaptar els diferents impostos i pagaments que els tossencs de l’època havien de satisfer a l’esmentat senyor. Com que els delmes dels fruits dels tossenc eren recollits amb un sac, d’aquí ve que a la casa dels esmentats recaptors fos bateijadar amb el nom de Casa Batlle de Sac.
EL FAR DE TOSSA El Far de Tossa és un dels nou fars emplaçat en la Costa Brava; de fet és l’últim far de la costa gironina per la part sud. Situat en el turó més alt de Tossa de Mar, a 60 metres sobre el nivell del mar i que s’hi accedeix després de passar per la Vila Vella. L’edifici de planta quadrangular fou bastit a l’any 1917. Del far en depenen dels balisaments dels port de Blanes, Sant Feliu de Guíxols i la pròpia ares de Tossa de Mar.
Avui la zona del far té un ingredient més per a fer-hi una visita, a part de la pròpia bellesa que sempre n’ha gaudit. Aquest és el “Centre d’Interpretació dels Fars de la Mediterrània”, inaugurat el setembre de 2005 i integrant de manera harmoniosa i eficient amb el conjunt existent del far. El centre disposa de varies sales on s’hi exposen de forma permanent tot un seguit de dispositius, materials, documentació i aparells relacionats amb els fars, sobre tot com és evident al mateix far de Tossa; i amb una sala de presentació audiovisuals molt ben elaborada.
CAPELLA DE SANT BENET La capella de Sant Benet està situada en el quilòmetre 00,00 de la carretera GI-681 que uneix Llagostera amb Tossa de Mar, a uns quatre quilòmetres del litoral marítim i al costat de la masia de Can XXXX amb orígens en el segle XV. Es desconeix el seu origen i a més hi ha poca informació sobre la mateixa, no essent fins l'any 1817 al 1822 que se'n fa referència de manera més explicita degut a que la població va patir efectes molt adversos pel que fa a la falta de pluges i per tant, un període important de sequeres.
Consta que es van fer diferent pregàries i processons amb les imatges de la Mare de Déu dels Dolors i les relíquies de Sant Benet, per tal de demanar la intervenció divina per a acabar amb les penúries de falta d’aigua. Diferents estudis apunten que el seu origen podria ésser de l’any 966 i que fou en el seus orígens la més primitiva parròquia de Tossa dedicada a Sant Vicenç, que posteriorment passaria a l’edifici en la Vila Vella, i en el segle XVIII a l’actual església parroquial al centre de la vila nova. Dintre del capítol de festes popular, es coneguda l’anual Aplec de Sant Benet que es fa a l’entorn de l’ermita en el mes de juliol.
SANT GRAU D'ARDENYAL’origen del santuari es situa en el segle XIII amb la primera edificació que fou la la capella de Sant Grau, impulsada per Maria de Montpeller (Montpeller? 1182 - Roma, 1213), esposa de Pere II d’Aragó (Huesca, 1178 – Muret, 1213) i mare de Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 1208 – Alzina, 1276).
Segons sembla la voluntat de Maria de Montpeller en fer la capella de Sant Grau, era perquè Sant Grau era un avantpassat seu. Va demanar a l’abat del monestir d’Orleans relíquies del sant per tal de poder ésser dipositades a l’església que havia de fer construir a la diòcesis de Girona. + Informació: GPS > Latitud N 41.759618º - Longitud E 2.948100º - Altitud: 378 m.
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: novembre 2020 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |